CRÍTICA TEATRAL DE LA FAM

Joan Oliver fou molt conegut per la seva obra dramàtica i poètica escrita amb el pseudònim Pere IV. Va publicar diverses obres de teatre i breus peces en relació a la guerra (les quals eren anònimes). Volia que el teatre a Barcelona assumís una normalitat equiparable amb la de la resta d’Europa malgrat la manca de tradició, que venia donada per les circumstàncies polítiques i socials i, també, per la falta de locals i empresaris capaços d’arriscar-se a apostar pel teatre. El 1938 Joan Oliver va guanyar el premi del teatre català a la comèdia amb una obra anomenada La Fam. Clarament condicionada pel context històric, La Fam no renunciava a la qualitat literària a l’hora de narrar diverses etapes d’una revolució. Durant els anys 20 i 30 hi havia una crispació social i el sentiment obrer estava armat ideològicament. Així, doncs, aquesta obra és el reflex de la revolució de Barcelona duta a terme per la classe obrera. Però Oliver no vol estar essencialment forçat a reproduir una pàgina de la història tal qual, com si fos una crònica, ell ens explica una història que sorgeix a partir d’aquesta revolució; la història d’un home, Samsó, que vol ser lliure. El motiu pel qual els noms dels carrers d’aquesta obra no coincideixen amb els de Barcelona és perquè Joan Oliver tenia la intenció d’universalitzar La Fam, fer-la propera a qualsevol conflicte bèl·lic de qualsevol lloc del món. Així, doncs, la revolució que ens narra no té, veritablement, ni espai ni temps. Sembla indubtable que La Fam és una peça constituïda des d’una perspectiva dramàtica en què l’autor té en compte l’experiència expressionista. Podríem creure que Oliver hi va accedir a través d’aquells dramaturgs francesos (Lenormand, Gantillon o Pellerin) algunes obres dels quals revelen una certa influència d’aquest corrent fonamentalment germànic del teatre d’entreguerres. En La Fam els personatges estan molt ben aconseguits psicològicament parlant, ja que cada un té la seva funció. N’hi ha tres de principals: en Samsó, la Lupa i en Nel. Pel que fa al Samsó el podríem definir com un anarquista individualista que no vol ni drets ni deures, actua amb ironia i es mira als altres personatges amb escepticisme. Quan arriba a ser conegut no s’aprofita d’aquest fet. Té una actitud passiva durant tota l’obra, el mateix menyspreu que té de la mort el té de la vida, i el seu màxim objectiu és el present immediat. La Lupa ens avança els fets que passaran. És el personatge que coneix més bé a Samsó i a mida que es va desenvolupant l’obra s’adona que Samsó no actua, que és un personatge, tal i com s’ha esmentat abans, passiu. La Lupa, tot i estar al costat de Samsó, sent un sentiment d’irritació vers ell i s’adona que ella s’està comportant d’una manera que detesta, com si fos una d’aquelles dones tradicionals que segueixen al costat del seu marit tot i que aquest hagi tingut una història d’amor amb una altra dona més jove. En Nel és l’altre personatge principal. És el primer home de Lupa, la qual l’abandona per Samsó. Nel, vençut per la por, perd el seu lloc per covardia, però alhora és qui converteix Samsó en un personatge útil. És una persona grandiloqüent; es serveix de grans paraules i grans frases davant l’escepticisme de Samsó. Deixant de banda els personatges, l’objectiu de La Fam és conscienciar als espectadors del preu que s’ha de pagar per ser lliure. Aquesta reacció que busca i aconsegueix Oliver és diferent de la del teatre burgès europeu, que es basava en el sentimentalisme. La Fam és una obra èpica, situa el muntatge dins una tradició amb la qual l’autor té contactes ideològics. En aquesta obra no apareixen els tres actes connònics. S’empra la representació de l’acció en diversos plans, l’ús de projeccions. Amb La Fam, Oliver redacta la peça més important del teatre català del període de la Guerra Civil. A més, l’obra és un text determinat per la complexa realitat ideològica, política i social que caracteritza la societat catalana del moment. Per tant, és una obra atenta a les circumstàncies històriques del temps en què va ser escrita i que, sens dubte, pretén adreçar-se als nuclis dirigents capaços de reflexionar sobre les ambigüitats i els problemes originats en la societat catalana pel conflicte bèl·lic i per la revolució. Pel que fa a la posada en escena de La Fam al Teatre Nacional de Catalunya, que s’està duent a terme aquests dies, apareixen un seguit de canvis respecte a l’obra original escrita. Un exemple clau és la música, que acompanya els fets que van succeint. A l’obra que va escriure Joan Oliver no apareix cap escena acompanyada de música. Un altre aspecte que cal ressaltar és que no es fa cap esment dels fets d’abril, mentre que a l’obra de Pere IV sí. Pel que fa als personatges, la innovació més evident és el fet que Astals és una dona. Quan hom llegeix l’obra concep aquest personatge secundari com un home, ja que se’n va a les barricades. El fet que el director hagi decidit fer aquest canvi ha modificat la conceptualització que els espectadors tenen de Lupa, doncs rebaixa la seva condició social com a dona. Els recursos tècnics que s’empren al TNC són immillorables: un escenari rotatiu, diversos plans, una il·luminació que crea un seguit d’efectes inacabables.... I, malgrat tot, la representació s’ajusta força a l’obra original escrita, on situen a l’espectador en un ambient de revolució, submergint-lo en un determinat context històric. Així, doncs, a qui no l’interessa veure actors tan prestigiosos com en Marc Martínez fent de Samsó? La revolució es fa ara al TNC; la revolució dels pensaments ideològics...